L’ideari

Serem si volem” és un assaig polític amb el qual Jaume Casademont va guanyar el “Josep Ametller” als Premis RECULL, de Blanes, el 28 de Gener de 1979.

Aquí n’oferim un resum esquemàtic de les principals idees plantejades, perquè conformen l’ideari al qual l’autor es va mantenir sempre fidel, com a empresari, com a polític i, sobretot, com a català.
Aquest resum està elaborat per Dolors Vilamitjana.

L’assaig es presenta estructurat en cinc capítols, que es corresponen al pensament, al sentiment i al comportament de l’autor al llarg de la seva trajectòria personal: l’amor a la terra, a Catalunya, porta l’autor fins a establir la fisonomia de la pàtria que tornava a néixer el 15 de juny de 1977 – “les senyeres tremolant enlairaven al cel l’esperit d’un poble”, “Catalunya despertava”, “els catalans ens retrobàvem”, “la llibertat tornava”-.

Capítol I

El capítol I, CATALUNYA DESPERTA, és el mòbil que condueix al veritable despertar del malson franquista: la llibertat comportava, en paraules de Casademont, unes obligacions i uns compromisos – “els polítics han de dir al poble, amb claredat, sense demagògia, on anem i on anirem”-.

El treball, l’estalvi i la cultura, en llibertat, són les bases essencials per fer front a les dificultats,
són el fonament del perquè fórem, som i serem”.

Capítol II

Des d’aquests fonaments, el capítol II, QUARANTA ANYS D’HISTÒRIA, repassa els quaranta anys de Dictadura: destrucció de la cultura catalana, pèrdua de drets com a poble, “però ningú havia
renunciat a recuperar la llibertat de tornar a ser País”.

En destaca quatre fets importants en el transcurs d’aquests anys:

1. La implantació d’empreses amb poder de decisió fora de Catalunya.
Des del Govern es creà l’INI i els estaments de Crèdit Oficial; des de la Banca canalitzen els recursos financers cap on els convenia; des del poder dirigien les inversions de les multinacionals – “l’economia catalana quedà agafada al mig d’aquesta tenalla, perdé la iniciativa,
el poder de creativitat, d’organització. Perdé poc a poc la voluntat de ser”-.

2. La  reordenació del territori.
Amb una Llei del Sòl que sempre va ésser pura teoria, sense planificació de cap mena, catalans i no catalans, es llencen a una desenfrenada especulació del terreny –“arribarem a temps a
recuperar l’ordenació del territori de Catalunya?”-.

3. La immigració massificada i descontrolada.
Catalunya oferia capital i riquesa. L’èxode de la gent de la resta d’Espanya cap a Catalunya no té “altra explicació que el que ha passat no fos un pla maquiavèlic per canviar la nostra manera de pensar, de treballar, de viure i de parlar”. Arribaren immigrats forçats i funcionaris destinats a
disgust a Catalunya.

4. El consumisme, que provoca la desfeta de l’estalvi.

Capítol III

Ara, calia recuperar l'equilibri. El capítol III, EL CARÀCTER CATALÀ, reflexiona sobre "Qui són catalans"; -“per ésser autènticament català cal, per sobre de tot, tenir plena voluntat de ser-ho”-. A més, ens exposa el Decàleg del caràcter català: Treballador, Estalviador, Emprenedor, Organitzador, Just, Pragmàtic, Liberal, Independent, Pactista i Patriota. Segons Casademont, el català viu per treballar, guarda, no ho espera tot del Govern; és enemic de la burocràcia, compleix la paraula donada; l’actitud del català és “anar al gra”; defensor de la majoria, amb esperit federalista –“llibertat, independència, pragmatisme i justícia ens fan pactistes”-.

Capítol IV

El capítol IV, REFEM CATALUNYA, és el nucli del treball i el més elaborat: l’exposició de la recatalanització del País: calia controlar i planificar la immigració de més gent a casa nostra, que ha de tenir un lloc de treball assegurat i un habitacle digne; cal repatriar els que han vingut d’Andalusia, Extremadura, Galícia...si és la seva voluntat, també amb les màximes garanties laborals i de vivenda- “Cal assolir la lliure determinació de la gent a viure i treballar allà on més li plagui”-. Proposa també de catalanitzar els immigrats per evitar la “guetització”.

Els objectius per materialitzar la recatalanització del poble són:

1. Regular , per Llei, l’Art.139. 2 de la Constitució Espanyola.
2. Planificar el retorn dels immigrats no adaptats i que ho volen.
3. Planificar la catalanització dels immigrats no adaptats i que volen quedar-se amb la  legislació d’un Codi per atorgar la ciutadania a les nacionalitats històriques, l’accessibilitat a l’aprenentatge de la llengua catalana i la legislació del canvi de cognoms dels immigrats que ho desitgen.

Quant a la cultura, preconitza la tornada a l’ensenyança catalana dels anys 30, una escola autènticament catalana i treballadora;  a través de la formació acadèmica, el treball i la
responsabilitat cap a la gent jove, Catalunya tornaria a néixer.
Els oficis i les arts s’havien de revaloritzar- “ensenyem a la joventut que un picapedrer no és un home que “fa pedres”, sinó un “home que fa una catedral”-.

D’acord amb Casademont, les fites per recatalanitzar la cultura són:

1. L’ escolarització de la mainada  amb un màxim de 25 alumnes per aula. Tot l’ensenyament en català.
2. Ensenyament obligatori dels adults que no el tenien.
3. Ensenyament obligatori del català pels immigrats.
4. Els mestres havien de fer un horari i calendari com tothom.
5. El BUP s’alternaria amb 3 hores diàries de treball en l’especialitat escollida.
6. L’ensenyament professional s’alternaria amb el treball en l’especialitat escollida. Seria obligatori fins els 18 anys.
7. Per entrar a la Universitat caldria fer abans 2 anys d’aprenentatge en la carrera escollida. Durant aquests dos anys alternarien les pràctiques amb classes teòriques, d’aprenentatge en la carrera escollida. Els tres anys següents, s’aprofundiria en l’estudi específic de les matèries, però compaginant-lo amb la pràctica. Després de graduats, hi hauria d’haver l’obligació de treballar dos anys en la carrera, per l’ Estat, o a l’Empresa privada, però pagats per l’ Estat.
8. Contractar catedràtics i professors suficients amb dedicació exclusiva i total.
9. “En tots els plans d’estudi...l’assignatura bàsica serà el treball: Ensenyar a treballar”.-

En matèria política, insta a la participació activa dels catalans per fer ressorgir Catalunya, per fer front al sucursalisme instaurat amb Franco, la UCD o amb el PSOE – els fruits del treball i l’estalvi
de Catalunya continuaven camí de Madrid-.

El català és progressista: ni la terra catalana estava en mans de latifundistes, ni les empreses catalanes eren de grans grups capitalistes. Rebutjava el marxisme i el feixisme i acollia el socialisme moderat o socialdemòcrata. Duu a terme els objectius polítics,s’havia de fer:

1. Amb la recuperació dels partits polítics autènticament catalans, abandonant tot sucursalisme.
2. Amb la participació a la política de tots els ciutadans de Catalunya.
3. Amb l’autofinançament dels partits catalans.

La planificació del territori hauria de contemplar 3 nivells:

  Planificar i ordenar Catalunya: no es podia legalitzar la massificació de certs nuclis urbans; no es podia legalitzar la urbanització de la majoria de les costes de Catalunya; no es podia legalitzar la ubicació d’indústries en llocs inadequats – “El territori no es pot planificar parcialment sense tenir en compte un tot”.  L’objectiu seria la planificació completa del territori en la vessant urbana, econòmica i ecològica.

  Planificar i ordenar les comarques: Per raó natural les comarques tenen tendències, d’acord amb els seus recursos. Calia evitar la planificació al servei d’interessos privats. Planificar, doncs, en funció de zonificacions, activitats, serveis comuns comarcals.

  Planificar i ordenar els municipis: els Ajuntaments haurien de poder municipalitzar el sol urbà. Calia l’establiment de Plans Generals d’Ordenació, plans parcials urbanístics i serveis comuns municipals.

L’ullada econòmica de Casademont va més enllà de la seva pròpia empresa, tot i que l’empresari català treballa i estalvia per prosperar amb l’objectiu final de crear riquesa per a la comunitat o pel
bé comú”.-
Ofici i treball havien de ser la base del ressorgir català.
D’aquella rudimentària estructura artesana-familiar, quasi sempre arrancava un negoci pròsper. Ser empresari volia dir: “ésser el primer que obria la porta i l´últim que la tancava”.-

El seu esperit emprenedor, però, la seva voluntat de ser, el feren estrènyer més el seu estalvi, de tal manera que es projectava cap a desenvolupar més el seu negoci i convertir-lo en una empresa
amb cara i ulls. Heus aquí La Mitjana Empresa Catalana.
Quant al comerç, calia prendre mesures per tornar el prestigi a les fires i mercats, on els productes passen directament del productor al consumidor- “s’ha de tornar a l’artesà el que només a ell li correspon”.-
El segon esgraó del comerç a Catalunya és la petita botiga; la gran botiga o supermercat havia de canviar el seu estil i la seva organització – en els grans comerços no hi havia atenció al client i hi mancava la qualitat-; les cadenes voluntàries mantenien la independència del petit botiguer i
permetien aguantar l’embranzida dels hipers.
El patrimoni del comerç o tràfic de divises era de l’Estat Central- “si depenguéssin de nosaltres els tractats comercials internacionals, i  poguéssim negociar les exportacions a fer, no hi ha dubte que ens els mercats exteriors se’ns obririen més les portes de les que habitualment tenim”.-
L’empresari és partidari de la promoció del turisme Catalunya endins, de la potenciació del cooperativisme al camp –“els catalans som gent d’empresa”-, de la planificació de la ramaderia i
l’avicultura en dos aspectes: l’intensiu i l’extensiu.

L’economia centralista dels quaranta anys de Dictadura es consolidava en tres pilars: la Gran Banca, el Crèdit Oficial i les Multinacionals. Ara calia potenciar la Banca autènticament catalana que hi havia i crear noves Entitats bancàries catalanes. A més, calia procurar incentivar i
promocionar el diner privat.

L’organització del treball ha de canviar –“el català és home d’empresa, perquè és emprenedor; pot ser-ho perquè és treballador i estalviador; ho serà perquè té voluntat de ser”-. Van ésser quaranta anys de sindicalisme vertical; en aquell moment tocava l’organització de sindicats autènticament catalans per acabar amb el sucursalisme; el sindicalisme vertical havia destruït els gremis. Amb el
Foment de Treball s’havia començat a fer la reorganització gremial.

Catalunya es podia beneficiar també de l’autogestió, “un progressista sistema econòmic”.
Casademont, però, apostava per la cogestió, un sistema organitzatiu, basat en el acte –“estic convençut que la cogestió és el model ideal que li convé a l’empresa catalana”.-.
La Generalitat, alhora, havia de treballar per la promoció de les Cooperatives agrícoles i
ramaderes.

La propietat era “l’espina dorsal”del caràcter català. L’afany dels catalans de posseir béns feia defensar el dret a la propietat privada. Per això, els treballadors i empresaris catalans no
acceptarien mai la ideologia marxista, que nega la propietat privada.

Els catalans no accepten el dirigisme ni la planificació de ningú. Per consegüent, “la vida econòmica de Catalunya ha de basar-se en la lliure iniciativa, precisament perquè som lliures”.

Respecte a l’Administració Pública, els parlamentaris han de viure, han de treballar, a la comarca que representen. Crida a l’autogovern: “Governem-nos com a bons catalans per desterrar la burocràcia i  també a l’honradesa i claredat dins el fisc de la Generalitat. A, la Seguretat Social, a
més a més, calia rentar la cara, per acabar amb la burocràcia inútil.

Per recatalanitzar Catalunya, els objectius econòmics es concretarien en:

1. Pla d’ajudes a la petita i mitjana empresa catalana.
2. Controlar les activitats de les empreses multinacionals implantades a Catalunya.
3. Controlar les inversions de l’INI a sectors atesos per la iniciativa privada.
4. Potenciar i legislar els mercats a Catalunya per fomentar el comerç.
5. Fomentar el comerç exterior.
6. Planificar la nova orientació del turisme.
7. Recuperar i posar en explotació les finques rústiques abandonades.
8. Planificar i organitzar la ramaderia i avicultura.
9. Crear cooperatives per als serveis del camp.
10. Potenciar la Banca autènticament catalana.
11. Canalitzar i orientar els recursos de les Caixes d’estalvis cap a la petita i mitjana empresa catalana i cap a la recuperació de l’agricultura i la ramaderia.
12. Gremis empresarials i Sindicats autènticament catalans.
13. Elaborar un projecte de model econòmic basat en la lliure iniciativa, amb una orientació progressiva cap a un sistema de cogestió a assolir en 10 anys.
14. Desburocratitzar l’administració pública.
15. Fiscalitat Catalana.
16. Administració total de la Seguretat Social de Catalunya.

Capítol V

Finalment, el capítol V, LA VOLUNTAT DE SER, és l’epíleg a l’assaig. Pren rellevància el final impactant:
                       
“I el nostre País serà... Perquè els catalans volem ser...”